El 1515, on els Pirineus donen pas a la plana gascona, en un lloc anomenat Garaison, mentre pasturejava i filava, a la joveneta Anglesa de Sagasan se li va aparèixer la Verge, i una segona vegada; i a la tercera, perquè la cregués, va obrar un miracle: va convertir el pa negre d’Anglesa en pa blanc. I no digueu ara, entre el menyspreu i l’escàndol, “doncs mira quin miracle!”. Durant segles, el pla blanc ha estat un luxe a l’abast de molt poca gent. Recordeu Heidi, la versió literària i alpina d’Anglesa, quan servia a casa rica, que guardava trossos de pa blanc per a la paupèrrima àvia de Pedro. No en va el títol Pa Negre resumeix les misèries de la postguerra.
Bé, però… i això què té a veure amb el Nadal? Entre els ritus bascos que pretenien beneficiar-se de la força màgica de la nit de Nadal, s’ha recollit el de posar un tros de pa sota les estovalles, un tros que no es floria i servia per protegir-se de tota mena de mals, com tempestes, malalties o la ràbia dels gossos. No era el Cos de Crist, ni s’enduia l’església. No, era el pa de casa el que assegurava el benestar de l’any, de la mateixa manera que el lli o llana filats o el tronc que cremava aquella nit. No debades diem “guanyar-se el pa”Potser us sembla poc, però això us desitjo per al 2025, que no us falti el pa de cada dia.
I ja que som a Gascunya…
