Friend o a friend

Avui, vespre de Sant Jordi, una entrada no pas en anglès però en català, malgrat sigui una mica només. Ja es sap que a Catalunya per a Sant Jordi es presenten molt, de llibres nous. Estic al aguait d’un nou llibre que en Pep Coll presenta demà (per a vosaltres, avui o ahir), perquè un ocellot m’ha dit que el argument té reminiscències mítiques, potser amb parentela basca: noia morta per  maledicció, avenc, dit amb anell identificador a la font… Ja us contaré quan ho sàpiga de debò.   

Ara tinc dos notícies, una bona i una mala. La mala es que la Generalitat retalla més que un sastre i tanca les seves quatre llibreries. Es podrà comprar per Internet, un invent que jo també he aprofitat (gràcies al consell de Francesc Roma i a la xarxa he comprat “Le récit mythologique en Haute Bigorre” de Ravier); però per a quins pentinem cabell més blanc que negre, passejar entre llibres es un plaer… encara. La bona (em sento una mica voltor, tot sigui dit), es que, aprofitant que passava vora la de Tarragona, vaig comprar bé de preu coses molt maques, entre altres un llibre que volia des de fa temps: “Benvingut/da al Club de la SIDA i altres rumors d’actualitat”. De fet, està esgotat a la llibreria de Barcelona, i els xicots i xicotes del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, que sempre m’han tractar amb una generositat potser no merescuda però si agraïda de la meva part, no ho van incloure en el magnífic lot de la mateixa col·lecció (“I això es la meva vida”, “Els últims hereus”…). El treball es una recerca sobre els mites de la nostra societat contemporània. Malgrat centrat en Catalunya, aquí el concepte de català, o basc, o pirinenc, no té sentit, perquè la unitat de mesura geogràfica seria “occidental”.

Això no vol dir que el mite no tingui una concreció geogràfica. El llibre desenvolupa, entre altres conceptes interessants, la voluntat de que el fet sembli veritat, i per això molt sovint es utilitza el recurs de la suposada proximitat de la font: el foaf, que diuen els experts, o sigui: friend of a friend. Però en el cas de la apareguda del revolt (potser el mite modern més conegut), es recull un testimoni directe d’un camioner que jura que li ha passat a ell, i dona el lloc exacte, al revolt de Las Doblas de Sevilla. I assegura que no ho creia fins que li ha passat a ell, quan li havia escoltat per a tot arreu: a Barcelona, a Madrid… i a Irun. I com que soc d’Irun, puc assegurar que sí, que el mite de la apareguda té una concreció geogràfica també a casa nostra. Quan era al Institut, ja fa un grapat d’anys, es deia que la apareguda era als revolts abans de Sunbilla, un poble de Navarra, a uns trenta kilòmetres, en un indret quasi desèrtic amb molt poques masos, i amb moltes revolts, es clar. Es deia que la morta en accident era una noia de Irun, de fet, la germana d’una que anava amb jo al insti (no li vaig demanar mai què li semblava la història).

Mas abandonat al revolt de Sunbilla, sota la boira:
una mica més de foscor, i tot sembla possible, fins i tot una apareguda al cotxe.

Actualment, quan la nova carretera ha deixat aquells revolts com camí de servei d’alguns masos o per a pujar a les pistes forestals, les meves filles coneixen la història, però sense concreció. Caro Baroja diu que la ubicació en el espai o no fa que el mateix relat es consideri rondalla o mite: això serà motiu d’una altra entrada.

Aquest bloc no vol desenvolupar les llegendes urbanes moderns, però, com as meigas a Galicia, haberlas, haylas: cada societat té els seus mites.
Bon Sant Jordi.

Dejar una respuesta