La diferència que ens uneix

Estimo molt el parell de mites que compararé avui, o millor dit, el parell de versions del mateix mite, i no només perquè la versió catalana sigui de Vallfogona del Ripollès, poble al que envio un petó, en especial a la seva alcaldessa, que em va ensenyar molt amablement el patrimoni material vinculat al immaterial, i de pas una abraçada al Florenci Crivillé, i al Museu Etnogràfic de Ripoll, que de exposar el patrimoni material i immaterial saben molt…

Església de Sant Julià.

Església de Sant Julià.

Us parlaré, doncs, del gegant Plafalgars, és clar. Però primer de tot la versió basca, i comprendreu molt bé allò que vull dir. Un gentil -o sigui, un gegant pagà- va carregar set odres de pell de bou plenes de blat des de Navarra fins a casa seva, al cim del mont Ausa Gaztelu (gaztelu és castell, i encara es pot veure la base d’una petita torre de guaita del segle XII). Al camí, a la vora d’una font, la seva filla li va dir: “pare, atureu-vos a descansar i beure aigua”. I el pare: “Si hagués sabut que m’era lícit descansar, m’hauria endut altres set odres”.

gaztelu

Versió catalana: el castell és el de Milanys, i marca el principi del relat perquè el gegant Plafalgars va transportar la campana d’aquell castell ja abandonat (com el de Ausa) fins a la església de Sant Julià. A la pagesia de Artigues va trobar uns pagesos que batien blat (ordi, segons versions). Admirats de que portava la campana com si res, li van temptar, i ell va dir que en portaria set quarteres dins la campana, i que si ho feia, guanyaria el blat. Dit i fet. Ara aquell gegant és el “gegant de Vallfogona”.

plafalgars

Fa anys i panys que han desaparegut els quarteres com unitat de mesura i les pells de bou com recipient. Com que de les mesures ja n’he parlat, i per cert també del Ripollès, us poso una imatge d’un “bufador d’odres” del Museu San Telmo conservat a Gordailua.

auspo STM_012626-001_001

A diferència d’altres molts mites comparats al bloc, alguns estesos al Pirineu i a tot arreu, del gegant transportista només en conec aquest. N’hi ha una variant basca també al Goierri guipuscoà, a Zegama, on el gentil ve, no pas de Navarra per la serra de Aralar però de Àlaba, província també rica de cereal a l’altra banda de la serra d’Aizkorri, també al pas d’un camí ral, al antic castell de Sant Adrià. Si coneixeu la comarca, ho comprendreu perfectament.

A mi no m’estranya la força del gentil no del gegant; tampoc la coincidència de mites, malgrat en aquest cas sigui poc freqüent. Però em resulta admirable que precisament son els detalls que diferencien els dos relats els que a la vegada demostren que son dos versions d’un mateix mite. De fet, com si fos una mena de “arqueologia etnogràfica”, un element d’un mite ens ajuda a comprendre la part “fosca”, probablement oblidada, d’un altre. A diferència del basc, al cas català el ordi o blat és una aportació “a mig camí”, afegida a la proesa de portar la campana, càrrega original que no té res a veure amb l’aprovisionament. I tanmateix, n’és la clau: ens indica un caràcter d’aposta, un detall no mencionat al cas basc, però que explica la resposta del pare. Si no, per què no aturar-se a beure? Perquè diu “si hagués sabut que m’era lícit”, una paraula desproporcionada, que quan vaig llegir, fa ja un bon grapat d’anys, em deixava perplex. No em sembla, doncs, que només sigui una manera d’expressar que un gegant té molta força perquè, com en Plafalgars, diu que s’hauria endut altres set càrregues. A diferència del gegant vallfogoní, no les ha afegit i per tant no s’atura… perquè no tenia les altres càrregues a l’abast.

Que si no… I hauria guanyat, n’estic segur.

Deixar una resposta